Qui som
NITOBE Inazô
Inazō Nitobe nasqué a Morioko, al Japó, l'any 1862, com a tercer fill de la seva família. A set anys fou adoptat pel seu oncle Tokitoshi Ōta i es traslladà a Tòquio. Després de diplomar-se a l'Escola d'Agricultura de Sapporo completà estudis als Estats Units d'Amèrica i a Alemanya, i en tornar al Japó ocupà diverses places relacionades amb l'educació. Entre altres coses fou professor de les universitats de Tòquio i de Kyoto, on instruí molts dels futurs dirigents de la societat japonesa. L'any 1911 féu classe en sis universitats nord-americanes com a primer professor d'intercanvi del Japó. Al Japó va lluitar per compensar el començament tardà de l'educació de les dones i va dedicar molta energia a l'establiment de la Universitat Femenina de Tòquio, de la qual fou el primer president l'any 1918.
Va assistir a l'establiment de la Societat de Nacions el 1920 i va romandre a Ginebra com a vice-secretari general d'aquesta fins l'any 1926. El doctor Nitobe Inazō havia estat encarregat de fer un informe sobre l'esperanto i la qüestió lingüística a la Societat de Nacions, i a l'agost de 1921 participà en el XIII Congrés Universal d'Esperanto a Praga. El seu informe a l'Assemblea General de la Societat fou el primer informe objectiu sobre l'esperanto fet per un representant oficial d'alt rang d'una organització intergovernamental. Malgrat que la Societat no va acceptar la seva recomanació, les polítiques i les pràctiques lingüístiques de les organitzacions intergovernamentals, igual que les de les organitzacions no governamentals internacionals, han de respondre a exactament les mateixes qüestions que en el seu moment plantejà el doctor Nitobe.
L'informe consta de tres parts:
- La primera part de l'informe a la Societat de Nacions recull impressions personals sobre el XIII Congrés Universal d'Esperanto. Els 2557 congresistes de 36 països són descrits com uns « burgesos intel·ligents i seriosos », idealistes i individualistes. L'esperanto constatablement ha funcionat satisfactòriament per a una gran gamma de finalitats.
- La segona part esbossa la evolució del moviment esperantista i el seu estat en 1921. L'èxit relatiu de l'esperanto en comparació amb molts altres projectes lingüístics s'atribueix a la facilitat d'aquest i al fet que s'associa amb la « idea de fraternitat i justícia entre tots els pobles ». Els mèrits relatius de l'esperanto i de l'ido són difícilment avaluables, però el primer venç clarament quan es tracta de reclutament de parlants.
- La tercera part considera les dimensions més àmplies del problema lingüístic en la seva relació amb la Societat de Nacions. L'ús exclusiu del francès i de l'anglès a la Societat « posa una càrrega feixuga sobre certes nacions i per això duu a la qüestió de la justícia ». De més a més, es fan més nombroses les llengües estatals, mentre que el comerç, la ciència i els treballadors tenen una necessitat com més va més imperiosa d'una llengua comuna. Encara que sembli que no hi hagi una solució perfecta per a aquest problema, molta gent opina que la millor alternativa seria una llengua internacional neutral del tipus de l'esperanto. La Societat, segons Nitobe, hauria d'estudiar aquesta possibilitat més profundament i detallada, incloent-hi la qüestió de si val la pena donar suport oficialment a una llengua d'aquesta mena.
Inazō Nitobe va treballar també com a director en cap japonès de l'Institut de Relacions del Pacífic i va dedicar la seva vida a la pau. Morí l'any 1933, quan assistia a una Conferència del Pacífic al Canadà. Com a homenatge a la contribució de Nitobe al seu país, el Japó posà la seva efígie en els bitllets de 5 000 ¥ en 1984.
Tanmateix, per a molta gent Nitobe és més conegut com a autor del llibre Bushidoo: The Soul of Japan (escrit en anglès).
Fonts: Nitobe Memorial Museum, "A la democràcia lingüística"